Tot va començar quan ens van donar “la fitxa tècnica”, la primera impressió va impactar força. Encara recordo que quasi no coincidíem amb res…
Sense adonar-me compte va arribar el dia esperat, encara m’enrecordo era un dimecres, feia fred i tot era ben fosc…
A mi m’havien de passar a buscar unes amigues (la Clàudia i l’Alba). Quant per fi van picar l’intèrfon vaig baixar corrents i vam anar totes corrent a buscar-les a la porta del institut... Com que tinc una mica de manca de visió només podia veure borrosament 3 siluetes subjectant 3 paraigües.
Ens vam saludar tímidament i totes 6, ens va anar a casa de cadascuna... Tot aquell tràngol va ser una mica incomode, com bé us o podeu imaginar... Però tot és va anar passant entre el 2on i 3r dia i ja ni t’explico el 4t i el 5é ja no paràvem de parlar...Encare que ens veiem poc, ja que sempre teníem activitats ha fer. Però mai oblidaré les xarrades que fèiem amb angles, aleman, català amb traductor (que sortien cada disbarat...)
Els set dies van anar passant fins que ses van haver d'anar. Jo no estava gaire preocupada perquè sabia que dintre de poc la tornaria ha veure.
I així va ser, vam agafar l’avió (per algunes persones per primer cop) i més o menys va passar el mateix que aquí. Al principi no interactues gaire però un cop que has agafat confiança ja està, demés jo vaig tindre la gran sort que era una vellíssima persona!!! I la família també (sobretot la mare que feia uns pastissos per llepar-se els dits) el pare no ser ben bé que dir del pare perquè desgraciadament quant vaig anar estava malalt i no vaig tindre l’oportunitat de parlar gaire però les poques estones que passàvem es veia molt simpàtic.
I això és més o menys la meva sensació de l'intercanvi, ara en aquest instans seguim en connexió, encara que no estigui segura que mai més ens tornem a veure.
Mar Hernàez Cerdan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada